Zapatero se la juega a una sola carta - Editorial de l'Avant

Zapatero se la juega a una sola carta

El desastre está consumado. Ya sólo falta que mañana, miércoles, cuando esta edición de AVANT on line esté a disposición de nuestros lectores, el presidente del Gobierno José Luis Rodríguez Zapatero, reúna al menos un voto más a favor que en contra de su bajada de pantalones frente a los mercados. Eso, si consigue reunir tantos votos. Porque el PP no está por la labor de favorecer la reforma laboral. Prefiere machacar al Gobierno (¿socialdemócrata?) aún a costa de enajenarse las malas caras de sus correligionarios de toda Europa y, sobre todo, las de los banqueros, especuladores ladrilleros y mercaderes de aire que pastorean en este erial globalizado en que acabarán convirtiendo el mundo si no se da como respuesta una movilización, también globalizada, para barrerlos del planeta Tierra, antes de que ellos hagan pedazos al planeta. Ya no valen componendas porque ellos no las quieren. Se ven demasiado poderosos como para dejar escurrir entre los dedos esta oportunidad que se les ha ofrecido en bandeja. Se la han ofrecido los mismos que iban a "refundar el capitalismo" y regresar a los principios keynesianos para poner en solfa los mercados, volviendo a treinta años atrás, antes de que Ronald Reagan y Margaret Thatcher aplicaran a rajatabla aquello de "más mercado y menos Estado". El mismo Rodríguez Zapatero se ha rendido ante la evidencia de sus contradicciones y su debilidad frente a quienes de verdad mandan y después de presentar su plan de recortes (todos sociales) para calmar a la fiera declaró, con resignación de perdedor: "Íbamos a reformar los mercados y los mercados nos han reformado a nosotros". Le han reformado a él.
Volviendo a la sesión del Congreso, mañana, para sometar la reforma al voto de los diputados, Zapatero tendrá que haber cedido algo de lo que pide CiU si quiere, al menos, la abstención del nacionalismo catalán, encelado, como mínimo, en hacerse con las empresas de trabajo temporal, una golosina muy codiciada por todas las derechas. Pero esta vez el Gobierno ni siquiera ve seguro el voto favorable del PNV porque éste tiene su propia contradicción en casa: los sindicatos vascos han convocado una huelga general en Euskadi y Navarra contra las medidas del Gobierno y será difícil que los nacionalistas vascos vayan a contracorriente.
Llegada la época, que se presume será larga, de las vacas flacas para los más enflaquecidos del sistema, los mercados imponen su ley y obligan a Zapatero a bajar sueldos, congelar pensiones y reducir inversiones estatales para rebajar el déficit presupuestario. Los bancos extranjeros --especialmente franceses y alemanes-- acreedores de la deuda pública española (que, todo sea dicho, es una de las más bajas de la Unión Europea) quieren asegurarse el cobro de los 600.000 millones de euros que han comprado en bonos del Estado español. La desestabilización de España, como la de Grecia y la de Portugal, tiene como corolario la subida de intereses y esto llena aún más las arcas de aquellos bancos inversores. Pero no les basta: de paso, y ya que están en ello, que venga la reforma laboral. Y ahí la tenemos. Lo que quería la patronal, una patronal española cuyos dos últimos presidentes no son precisamente un modelo a imitar: el primero, José María Cuevas, jamás tuvo una empresa ni levantó siquiera un chiringuito de playa; el segundo y actual, Gerardo Díaz Ferrán, ha sido un desastre como gestor, hasta el punto de que ha hundido sus empresas y ha enviado al paro a miles de trabajadores.
Ese es el tipo de gente con la que nos vemos las caras, y a esa clase de individuos obedece Zapatero. El empresariado español, salvo honrosas excepciones, es uno de los más corruptos de Europa, si no el que más. ¿Qué empresario alemán, francés, sueco, británico y muchos más, tiene la desfachatez de adjudicarse en la declaración de la renta un salario muy inferior al que declaran sus propios empleados? ¿Qué país tiene una temporalidad de empleo que supera el 30% de la masa de activos? ¿En qué catacumbas se esconde ese 25% de economía sumergida, nada menos que la cuarta parte del PIB? ¿Adónde han ido a parar los ingentes beneficios que han obtenido los bancos y las empresas en la época de las vacas gordas?
En esa época de vacas gordas las cuentas públicas registraban superávit, pero los derechos sociales apenas se vieron aumentados salvo en migajas. Aquí, lo único que nunca deja de aumentar es el beneficio empresarial y, sobre todo, el de los bancos. En esa época, la única modalidad de empleo que creció fue el trabajo temporal. Del fijo, lo mínimo. Y ahora, los empresarios, la patronal, con su cancerbero Díaz Ferrán, se oponen a la reforma laboral por considerarla insuficiente. Quieren mucho más. Quieren el despido libre, dejar en la inoperancia a los jueces de la magistratura de trabajo y que todo eso les salga prácticamente gratis. Y los sindicatos, de momento, se oponen tanto a la patronal como al Gobierno y contentar a unos y a otros es imposible. El choque está servido, salvo que las centrales sindicales, como el presidente del Gobierno, acaben quedándose en paños menores.

Zapatero se la juga a una sola carta

El desastre està consumat. Ja només falta que demà, dimecres, quan aquesta edició de l'AVANT on line estigui a disposició dels nostres lectors, el president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, reuneixi com a mínim un vot més a favor que en contra de la seva baixada de pantalons davant dels mercats. Això, si aconsegueix reunir tants vots.
Perquè el PP no està per la labor d'afavorir la reforma laboral. Prefereix destrossar el Govern (socialdemòcrata?) fins i tot a costa d'alienar-se de les males cares dels seus correligionaris de tot Europa i, sobretot, les dels banquers, especuladors del totxo i mercaders d'aire que pasturen en aquest erm globalitzat en què acabaran convertint el món si no es dóna com a resposta una mobilització, també globalitzada, per escombrar-los del planeta Terra, abans que ells facin a miques el planeta. Ja no valen conxorxes perquè ells no les volen. Es veuen massa poderosos com per deixar lliscar entre els dits aquesta oportunitat que se'ls ha ofert en safata. els hi han ofert els mateixos que anaven a "refundar el capitalisme" i tornar als principis keynesians per posar en solfa els mercats, tornant a trenta anys enrere, abans que Ronald Reagan i Margaret Thatcher apliquessin al peu de la lletra allò de "més mercat i menys Estat ". El mateix Rodríguez Zapatero s'ha rendit davant l'evidència de les seves contradiccions i la seva feblesa enfront dels qui de veritat manen i després de presentar el seu pla de retalls (tots socials) per calmar la fera va declarar, amb resignació de perdedor: "Anàvem a reformar els mercats i els mercats ens han reformat a nosaltres ". L'han reformat a ell.
Tornant a la sessió del Congrés, demà, per sotmetre la reforma al vot dels diputats, Zapatero haurà d'haver cedit alguna cosa del que demana CiU si vol, com a mínim, l'abstenció del nacionalisme català, amb el propòsit, com a mínim, de fer-se amb les empreses de treball temporal, una llaminadura molt cobejada per totes les dretes. Però aquesta vegada el Govern ni tan sols veu segur el vot favorable del PNB perquè aquest té la seva pròpia contradicció a casa: els sindicats bascos han convocat una vaga general a Euskadi i Navarra contra les mesures del Govern i serà difícil que els nacionalistes bascos vagin a contracorrent.
Arribada l'època, que es presumeix serà llarga, de les vaques magres per als més amagrits del sistema, els mercats imposen la seva llei i obliguen Zapatero a baixar sous, congelar pensions i reduir inversions estatals per rebaixar el dèficit pressupostari. Els bancs estrangers - especialment francesos i alemanys - creditors del deute públic espanyol (que, tot sigui dit, és un dels més baixos de la Unió Europea) volen assegurar-se el cobrament dels 600.000 milions d'euros que han comprat en bons de l'Estat espanyol. La desestabilització d'Espanya, com la de Grècia i la de Portugal, té com a corol·lari la pujada d'interessos i això omple encara més les arques d'aquells bancs inversors. Però no en tenen prou: de passada, i ja que estan en això, que vingui la reforma laboral. I aquí la tenim. El que volia la patronal, una patronal espanyola els dos últims presidents de la qual no són precisament un model a imitar: el primer, José María Cuevas, mai no va tenir una empresa ni tan sols va aixecar un xiringuito de platja, el segon i actual, Gerardo Díaz Ferrán, ha estat un desastre com a gestor, fins al punt que ha enfonsat les seves empreses i ha enviat a l'atur milers de treballadors.
Aquest és el tipus de gent amb la que ens veiem les cares, i a aquesta mena d'individus obeeix en Zapatero. L'empresariat espanyol, excepte honorables excepcions, és un dels més corruptes d'Europa, sinó el que més. Quin empresari alemany, francès, suec, britànic i molts d'altres, té la barra d'adjudicar-se a la declaració de la renda un salari molt inferior al que declaren els seus propis empleats? Quin país té una temporalitat d'ocupació que supera el 30% de la massa d'actius? En quines catacumbes s'amaga aquest 25% d'economia submergida, ni més ni menys que la quarta part del PIB? On han anat a parar els ingents beneficis que han obtingut els bancs i les empreses en l'època de les vaques grasses?
En aquesta època de vaques grasses els comptes públics registraven superàvit, però els drets socials amb prou feines es van veure augmentats, excepte en engrunes. Aquí, l'únic que mai no deixa d'augmentar és el benefici empresarial i, sobretot, el dels bancs. En aquella època, l'única modalitat d'ocupació que va créixer va ser el treball temporal. Del fix, el mínim. I ara, els empresaris, la patronal, amb el seu porter Díaz Ferrán, s'oposen a la reforma laboral per considerar-la insuficient. Volen molt més. Volen l'acomiadament lliure, deixar en la inoperància els jutges de la magistratura de treball i que tot això els surti pràcticament gratis. I els sindicats, de moment, s'oposen tant a la patronal com al Govern, i acontentar a uns i altres és impossible. El xoc està servit, llevat que les centrals sindicals, com el president del Govern, acabin quedant-se en calçotets.

Etiquetes de comentaris: Editorial de l'Avant