Resolución de la Cel.lula de Solidaritat Internacionalista " Che Guevara"
Barcelona 15 de Febrer de 2011
Reunida la célula de Solidaridad Internacionalista “ Che Guevara “ ,en dos sesiones plenarias de trabajo, los días 11 y 14 de Febrero, donde se debatieron las diversas posiciones sobre el Acuerdo Económico y Social firmado por el Gobierno, la Patronal y los Sindicatos UGT y CCOO,
Acuerda, por unanimidad:
Solicitar un pronunciamiento público del Partit dels Comunistes de Catalunya.
Publicar la resolución en el blog de la célula.
Adherirse a la Resolución aprobada por la célula Ramón Casanellas :
“UN RETROCESO EN LA MOVILIZACIÓN , UN MOMENTO PARA LA IZQUIERDA POLÍTICA”
Enviar esta resolución al Cté.Executiu del PCC.
RESOLUCIÓN DE LA CÉLULA RAMON CASANELLAS DEL PCC: UN RETROCESO EN LA MOVILIZACIÓN, UN NUEVO MOMENTO PARA LA IZQUIERDA POLÍTICA
6.2.11
1 de febrero de 2011 1 - Hoy, ya hay pocas dudas de que nos encontramos inmersos en una gran crisis de alcance mundial y dimensión histórica en que se está reconfigurando el futuro de la humanidad. La debilidad de las fuerzas progresistas y democráticas en todo el mundo para imponer salidas de izquierdas de la crisis ha permitido que tomaran la iniciativa quienes quieren imponer una salida de la crisis en contra de las clases populares y la democracia, imponiendo planes de ajuste draconianos con el chantaje a la deuda pública. Además, este programa de salida de la crisis hoy se expresa fundamentalmente en Europa, donde hay un ataque feroz y frontal contra el estado de bienestar, la izquierda política y las organizaciones sindicales.
Estamos ante un cambio sustancial en la dinámica política, impuesta por el ataque al estado del bienestar y la democracia en sucesivas oleadas. El gobierno de CiU en Catalunya, el de Zapatero en España y el de la UE dirigido por Merkel comparten un programa de recortes presupuestarios, sociales y salariales que responde al programa de la oligarquía financiera de voladura de las bases de los estados democráticos y sociales de derecho configurados en la posguerra, y de lo que habían llamado el modelo social europeo, acabando con las conquistas de varias generaciones del movimiento obrero. La destrucción de los mecanismos institucionales de la clase trabajadora y del reconocimiento del papel institucional de los sindicatos y la negociación colectiva también son parte de la agenda.
Es por ello que el único camino que tenemos ante las izquierdas y que debe ser el centro de actividad de los y las comunistas es la movilización y organización para acumular las fuerzas que permitan frenar los ataques a los que nos enfrentamos y recuperar iniciativa política en la perspectiva del Frente de Izquierdas (unidad del trabajador, unidad de la izquierda y unidad de los comunistas), que pasa por una afirmación y reconquista democrática de la soberanía de los pueblos. Además, hay que construir un discurso alternativo que se plasme en una cultura política de izquierdas que permita construir un nuevo sujeto histórico que sea motor del cambio.
2 - Valoramos muy positivamente el movimiento sociopolítico generado y que ha permitido acumular fuerzas en torno a la respuesta a la reforma laboral y la Huelga General del 29 de septiembre, lideradas por el sindicalismo de clase. La repolitización de los sindicatos, la unidad sindical y la reflexión de la necesidad de la movilización y de recuperar el sindicalismo de base son lecciones muy importantes que se extrajeron, colocando a los sindicatos a la vanguardia del movimiento de respuesta a las políticas antipopulares.
3 - El acuerdo en torno a las pensiones, en la que participaron los sindicatos, es un retroceso en la movilización y la respuesta: puede suponer que muchas personas y sectores que se habían activado política y sindicalmente puedan verse desmovilizados. Los comunistas debemos preguntarnos cómo afecta a la correlación de fuerzas del acuerdo. Si el resultado debe ser un retroceso de la dinámica movilizadora y una consiguiente alteración en negativo de la correlación de fuerzas, hemos de constatar que es una mala noticia.
Por otro lado, debemos observar que:
a) las limitaciones de la movilización existente y la consiguiente correlación adversa de fuerzas, así como la lógica del mal menor - limitar los recortes, salvar la negociación colectiva y el papel institucional de los sindicatos - no pueden justificar la aceptación del relato neoliberal sobre la insostenibilidad del modelo y la necesidad de someterse a los recortes del estado de bienestar impuestas por la oligarquía financiera.
b) las imposiciones políticas de la oligarquía financiera a través del ataque a la deuda pública y las directrices de la UE dirigida por Merkel, no garantizan el cumplimiento de los acuerdos a medio plazo. En cualquier momento pueden alegar un cambio sustancial en las circunstancias y dejar sin validez los acuerdos sociales, abocando a los sindicatos y a las izquierdas a una situación extremadamente frágil.
4 - Las organizaciones sindicales suponen la última barrera de resistencia ante la ofensiva que sufrimos, siendo las organizaciones más numerosas y mejor estructuradas de la izquierda. La implicación de los sindicalistas es clave en la articulación de una izquierda política a la altura de los retos ante los que nos hallamos.
Valoramos positivamente que se mantenga la agenda de movilización contra la reforma laboral y la voluntad de profundizar en una práctica movilizadora y de base. Además, es previsible que, fruto del reforzamiento de las fuerzas conservadoras, los ataques prosigan i la ofensiva de la patronal a la negociación colectiva sea muy intensa: los sindicatos no tienen otra aternativa a medio plazo que la movilización y la lucha.
5 – Mientras, y a corto y medio plazo, el liderazgo de la respuesta a los ataques sin precedentes contra las clases populares y la democracia pasa a otro momento: el proceso de articulación de una izquierda que dé expresión política al movimiento de respuesta, a la movilización sociopolítica generada en torno a los sindicatos y hasta ahora liderada por éstos, pasa a un primer plano: debe canalizar las energías generadas y evitar, en la medida de lo posible, la desmovilización y el desfallecimiento.
Esta articulación tiene que pasar por una convergencia unitaria de diversos sectores de la ciudadanía, experiencias, espacios y tradiciones políticas entorno y más allá de la izquierda política realmente existente (donde IU y la coalición ICV-EUiA tienen también un papel central), que debería actuar con una gran generosidad, flexibilidad y apertura de miras abordando con valentía esta tarea.
RESOLUCIÓ DE LA CÈL.LULA RAMON CASANELLAS DEL PCC : UN RETROCÉS EN LA MOBILITZACIÓ, UN NOU MOMENT PER A L’ESQUERRA POLÍTICA
6.2.11
1 de febrer de 2011
1- Avui, ja hi ha pocs dubtes que ens trobem immersos en una gran crisi d’abast mundial i dimensió històrica en què s’està reconfigurant el futur de la humanitat. La debilitat de les forces progressistes i democràtiques a tot el món per imposar sortides d’esquerres de la crisi ha permès que prenguessin la iniciativa els qui volen imposar una sortida de la crisi en contra de les classes populars i la democràcia, imposant plans d’ajust draconians amb el xantatge al deute públic. A més aquest programa de sortida de la crisi avui s’expressa fonamentalment a Europa, on hi ha un atac ferotge i frontal contra l’estat de benestar, l’esquerra política i les organitzacions sindicals.
Estem davant d'un canvi substancial en la dinàmica política, imposada per l'atac a l'estat del benestar i la democràcia en successives onades. El govern de CiU a Catalunya, el de Zapatero a Espanya i el de la UE dirigit per Merkel comparteixen un programa de retallades pressupostàries, socials i salarials que respon al programa de l’oligarquia financera de voladura de les bases dels estats democràtics i socials de dret configurats a la postguerra, i del que havien anomenat el model social europeu, acabant amb les conquestes de vàries generacions del moviment obrer. La destrucció dels mecanismes institucionals de la classe treballadora i del reconeixement del paper institucional dels sindicats i la negociació col.lectiva també són part de l’agenda.
És per això que l’únic camí que tenim davant les esquerres i que ha de ser el centre d’activitat dels i les comunistes és la mobilització i organització per acumular les forces que permetin frenar els atacs als quals ens enfrontem i recuperar iniciativa política en la perspectiva del Front d’Esquerres (unitat del treballador, unitat de les esquerres i unitat dels comunistes), que passa per una afirmació i reconquesta democràtica de la sobirania dels pobles. A més, cal construir un discurs alternatiu que es plasmi en una cultura política d’esquerres que permeti bastir un nou subjecte històric que sigui motor del canvi.
2- Valorem molt positivament el moviment sociopolític generat i que ha permès acumular forces entorn a la contestació a la reforma laboral i la Vaga General del 29 de setembre, liderades pel sindicalisme de classe. La repolitització dels sindicats, la unitat sindical i la reflexió de la necessitat de la mobilització i de recuperar el sindicalisme de base són lliçons molt importants que se’n van extreure, col.locant els sindicats a l’avantguarda del moviment de reposta a les polítiques antipopulars.
3- L’acord entorn les pensions, en què han participat els sindicats, és un retrocés en la mobilització i la resposta: pot suposar que moltes persones i sectors que s’havien activat políticament i sindicalment puguin veure’s desmobilitzats. Els comunistes ens hem de preguntar com afecta a la correlació de forces l’acord. Si el resultat ha de ser un retrocés de la dinàmica mobilitzadora i una consegüent alteració en negatiu de la correlació de forces, hem de constatar que és una mala notícia.
D’altra banda, hem d’observar que:
a) les limitacions de la mobilització existent i la consegüent correlació adversa de forces, així com la lògica del mal menor -- limitar les retallades, salvar la negociació col.lectiva i el paper institucional dels sindicats-- no poden justificar l’acceptació del relat neoliberal sobre la insostenibilitat del model i la necessitat de sotmetre’s a i les retallades de l’estat de benestar imposades per l’oligarquia financera.
b) les imposicions polítiques de l’oligarquia financera a través de l’atac al deute públic i les directrius de la UE dirigida per Merkel, no garanteixen el compliment dels acords a mig termini . En qualsevol moment poden al·legar un canvi substancial en les circumstàncies i deixar sense validesa els acords socials, abocant els sindicats i les esquerres a una situació extremadament fràgil.
4- Les organitzacions sindicals suposen la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que patim, essent les organitzacions més nombroses i millor estructurades de l’esquerra. La implicació dels sindicalistes és clau en l’articulació d’una esquerra política a l’alçada dels reptes davant els que ens trobem.
Valorem positivament que es mantingui l’agenda de mobilització contra la reforma laboral i la voluntat d’aprofundir en una pràctica mobilitzadora i de base. A més, és previsible que, fruit del reforçament de les forces conservadores, els atacs continuaran i l’ofensiva de la patronal a la negociació col.lectiva serà molt intensa: els sindicats no tenen altra aternativa a mig termini que la mobilització i la lluita.
5- Mentrestant, i a curt i mig termini, el lideratge de la resposta als atacs sense precedents contra les classes populars i la democràcia passa a un altre moment: el procés d’articulació d’una esquerra que doni expressió política al moviment de resposta, a la mobilització sociopolítica generada entorn els sindicats i fins ara liderada per aquests, passa a un primer pla: ha de canalitzar les energies generades i evitar, en la mesura del possible, la desmobilització i el defalliment.
Aquesta articulació ha de passar per una convergència unitària de diversos sectors de la ciutadania, experiències, espais i tradicions polítiques entorn i més enllà de l’esquerra política realment existent (on IU i la coalició ICV-EUiA tenen també un paper central), que hauria d’actuar amb una gran generositat, flexibilitat i apertura de mires entomant amb valentia aquesta tasca.
1- Avui, ja hi ha pocs dubtes que ens trobem immersos en una gran crisi d’abast mundial i dimensió històrica en què s’està reconfigurant el futur de la humanitat. La debilitat de les forces progressistes i democràtiques a tot el món per imposar sortides d’esquerres de la crisi ha permès que prenguessin la iniciativa els qui volen imposar una sortida de la crisi en contra de les classes populars i la democràcia, imposant plans d’ajust draconians amb el xantatge al deute públic. A més aquest programa de sortida de la crisi avui s’expressa fonamentalment a Europa, on hi ha un atac ferotge i frontal contra l’estat de benestar, l’esquerra política i les organitzacions sindicals.
Estem davant d'un canvi substancial en la dinàmica política, imposada per l'atac a l'estat del benestar i la democràcia en successives onades. El govern de CiU a Catalunya, el de Zapatero a Espanya i el de la UE dirigit per Merkel comparteixen un programa de retallades pressupostàries, socials i salarials que respon al programa de l’oligarquia financera de voladura de les bases dels estats democràtics i socials de dret configurats a la postguerra, i del que havien anomenat el model social europeu, acabant amb les conquestes de vàries generacions del moviment obrer. La destrucció dels mecanismes institucionals de la classe treballadora i del reconeixement del paper institucional dels sindicats i la negociació col.lectiva també són part de l’agenda.
És per això que l’únic camí que tenim davant les esquerres i que ha de ser el centre d’activitat dels i les comunistes és la mobilització i organització per acumular les forces que permetin frenar els atacs als quals ens enfrontem i recuperar iniciativa política en la perspectiva del Front d’Esquerres (unitat del treballador, unitat de les esquerres i unitat dels comunistes), que passa per una afirmació i reconquesta democràtica de la sobirania dels pobles. A més, cal construir un discurs alternatiu que es plasmi en una cultura política d’esquerres que permeti bastir un nou subjecte històric que sigui motor del canvi.
2- Valorem molt positivament el moviment sociopolític generat i que ha permès acumular forces entorn a la contestació a la reforma laboral i la Vaga General del 29 de setembre, liderades pel sindicalisme de classe. La repolitització dels sindicats, la unitat sindical i la reflexió de la necessitat de la mobilització i de recuperar el sindicalisme de base són lliçons molt importants que se’n van extreure, col.locant els sindicats a l’avantguarda del moviment de reposta a les polítiques antipopulars.
3- L’acord entorn les pensions, en què han participat els sindicats, és un retrocés en la mobilització i la resposta: pot suposar que moltes persones i sectors que s’havien activat políticament i sindicalment puguin veure’s desmobilitzats. Els comunistes ens hem de preguntar com afecta a la correlació de forces l’acord. Si el resultat ha de ser un retrocés de la dinàmica mobilitzadora i una consegüent alteració en negatiu de la correlació de forces, hem de constatar que és una mala notícia.
D’altra banda, hem d’observar que:
a) les limitacions de la mobilització existent i la consegüent correlació adversa de forces, així com la lògica del mal menor -- limitar les retallades, salvar la negociació col.lectiva i el paper institucional dels sindicats-- no poden justificar l’acceptació del relat neoliberal sobre la insostenibilitat del model i la necessitat de sotmetre’s a i les retallades de l’estat de benestar imposades per l’oligarquia financera.
b) les imposicions polítiques de l’oligarquia financera a través de l’atac al deute públic i les directrius de la UE dirigida per Merkel, no garanteixen el compliment dels acords a mig termini . En qualsevol moment poden al·legar un canvi substancial en les circumstàncies i deixar sense validesa els acords socials, abocant els sindicats i les esquerres a una situació extremadament fràgil.
4- Les organitzacions sindicals suposen la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que patim, essent les organitzacions més nombroses i millor estructurades de l’esquerra. La implicació dels sindicalistes és clau en l’articulació d’una esquerra política a l’alçada dels reptes davant els que ens trobem.
Valorem positivament que es mantingui l’agenda de mobilització contra la reforma laboral i la voluntat d’aprofundir en una pràctica mobilitzadora i de base. A més, és previsible que, fruit del reforçament de les forces conservadores, els atacs continuaran i l’ofensiva de la patronal a la negociació col.lectiva serà molt intensa: els sindicats no tenen altra aternativa a mig termini que la mobilització i la lluita.
5- Mentrestant, i a curt i mig termini, el lideratge de la resposta als atacs sense precedents contra les classes populars i la democràcia passa a un altre moment: el procés d’articulació d’una esquerra que doni expressió política al moviment de resposta, a la mobilització sociopolítica generada entorn els sindicats i fins ara liderada per aquests, passa a un primer pla: ha de canalitzar les energies generades i evitar, en la mesura del possible, la desmobilització i el defalliment.
Aquesta articulació ha de passar per una convergència unitària de diversos sectors de la ciutadania, experiències, espais i tradicions polítiques entorn i més enllà de l’esquerra política realment existent (on IU i la coalició ICV-EUiA tenen també un paper central), que hauria d’actuar amb una gran generositat, flexibilitat i apertura de mires entomant amb valentia aquesta tasca.
Etiquetes de comentaris: Cel.lula Che Guevara, PCC