Líbia i l'imperialisme
Líbia i l'imperialisme
Sara-Flounders
Sara-Flounders
De totes les lluites que es desenvolupen a l’Àfrica del nord i a l’Orient mitjà actualment, la més incòmoda d’abordar és la que es desenvolupa a Líbia.
Quin és el caràcter de l’oposició al règim de Gaddafi i qui, segons ens informen, controla actualment la ciutat de Benghazi a l’est del país?
És precisament una coincidència que la rebel·lió s’hagi iniciat a Benghazi, situada al nord dels camps petrolers més rics de Líbia i pròxima, al mateix temps, dels seus oleoductes, gasoductes, refineries i el port GNL? Existeix un pla per dividir el país?
Quin és el risc d’una intervenció imperialista, que posaria en perill a la població de tota la regió?
Líbia no és comparable a Egipte. El seu dirigent, Muammar Gaddafi, no ha sigut una marioneta de l’imperialisme com Hosni Mubàrak. Durant molts anys, Gaddafi ha sigut un aliat dels països i els moviments antiimperialistes. Així que va arribar al poder al 1969, gràcies a un cop d’Estat militar, va nacionalitzar el petroli libi i ha emprat bona part d’aquests diners per a desenvolupar l’economia líbia. Les condicions de vida del seu poble han millorat considerablement.
Per aquesta raó, els imperialistes estaven decidits a destruir Líbia. De fet, al 1986, els Estats Units van llençar atacs aeris sobre Trípoli i Benghazi que van matar 60 persones, entre les quals una filla de Gaddafi –fet que rarament es menciona als mitjans tradicionals-. Estats Units i Nacions Unides van imposar unes sancions devastadores amb l’objectiu d’enfonsar l’economia líbia.
Després de la invasió d’Iraq pels americans, al 2003, i de la destrucció de bona part de Bagdad mitjançant una campanya de bombardeig orgullosament batejat “shock & awe” (shock i terror) pel Pentàgon, Gaddafi va intentar allunyar tota amenaça d’agressió contra Líbia fent importants concessions polítiques i econòmiques als imperialistes. Va obrir l’economia als bancs i a les societats estrangeres, va donar cabuda a les peticions d’”ajustaments estructurals” que venien de l’FMI, privatitzant nombroses empreses de l’Estat i reduint els subsidis estatals a l’alimentació i els carburants.
El poble libi pateix els preus elevats i l’atur que estan a la base de les rebel·lions que han esclatat fora i que són conseqüència de la crisi econòmica capitalista mundial.
No hi ha cap dubte que la lluita per la llibertat política i la justícia econòmica que escombra actualment el món àrab ha trobat el seu eco a Líbia. No es pot dubtar que el descontentament suscitat pel règim de Gaddafi susciti a una part significativa de la població.
De totes maneres, és important que els progressistes sàpiguen que bona part dels personatges dels que occident fa promoció, com a dirigents de l’oposició, són agents de l’imperialisme. El 22 de febrer, la BBC va ensenyar seqüències on es veuen les masses arrencant la bandera verda de la república per substituir-la per la de la monarca tombat (al 1969), el rei Idris que era una titella dels imperialismes americà i britànic.
Els mitjans occidentals centren bona part dels seus reportatges sobre fets suposats, proporcionats pels grups exiliats del Front Nacional per la Protecció de Líbia, format i finançat per la CIA americana. Busqueu a Google introduint el nom del front més Cia i descobrireu centenars de referències.
En una editorial del 23 de febrer, The Wall Street Journal escrivia això: “Els Estats Units i Europa haurien d’ajudar els libis a fer caure el règim de Gaddafi.”. No diuen ni una paraula de les cambres de comissió o dels passadissos de Washington sobre una intervenció destinada a ajudar als pobles de Kuwait, d’Aràbia Saudita o de Bahrain destinada a fer caure els seus dirigents dictatorials. Fins i tot el suposat interès que donen a les lluites de les masses a la regió, el fet seria impensable. Respecte a Egipte i a Tunísia, els imperialistes estiren de tots els fils possibles per retirar les masses dels carrers.
No s’ha parlat en cap moment d’una intervenció americana per ajudar al poble palestí de Gaza quan milers de persones van perdre la vida després del bloqueig, el bombardeig i la invasió per part d’Israel. Va passar exactament el contrari: els Estats Units van intervenir per a impedir la condemna de l’Estat sionista ocupant.
No és difícil veure on hi ha els interessos de l’imperialisme a Líbia. El 22 de febrer, Bloomberg.com deia, sobre això, que sent el tercer país productor de petroli a l’Àfrica, Líbia és, al mateix temps, el país que posseeix les reserves més importants –provades- del continent, amb 44,3 milers de milions de barrils. És un país amb una població relativament poc nombrosa però que gaudeix d’un important potencial de producció de beneficis per a empreses petroleres gegants. Heus aquí com les grans fortunes veuen Líbia i el que sustenta les preocupacions que exposen respecte als drets democràtics del poble libi.
Aconseguir concessions de Gaddafi no és suficient pels barons imperialistes del petroli. Volen un govern del que poder disposar directament i encadenar-lo. Mai no han perdonat a Gaddafi que acabés amb la monarquia i que nacionalitzés el petroli. Al seu article “reflexions”, Fidel Castro exposa la set de petroli de l’imperialisme i alerta del fet que Estats Units estan posant, actualment ,les bases d’una intervenció militar a Líbia.
Als Estats Units, determinades forces intenten llençar, a nivell de carrer, una campanya de promoció a favor d’una intervenció americana. Hauríem d’oposar-nos-hi i recordar a totes les persones benintencionades els milions de morts i persones desplaçades provocades per la intervenció americana a Iraq i Afganistan.
Els progressistes tenen simpatia pels qui consideren com un moviment popular a Líbia. Nosaltres podem ajudar a aquest moviment, recolzant les seves reivindicacions legitimes i rebutjant tota mena d’intervenció imperialista sota qualsevol disfressa. És el poble libi qui ha de decidir el seu futur.
http://www.michelcollon.info/_Sara-Flounders,6524_.html
http://www.michelcollon.info
Etiquetes de comentaris: Solidaritat internacionalista